XIÚ ANTONI

(lo nassaiol)

 

Lo carrer del Carme era la sua casa,

amb les finestres sempre obertes

a la llum del dia i a la vida.

Seieva damunt de una cadira vella,

amb les mans rugoses

trenava raigs de sol.

Les nasses de jonc,

filles de l'esperança,

més forta de la pena

pels anys que corren

a veles unflades.

Parlava dels amics que la terra agafa,

de l'amiga marina,

dels hòmens que posen sota aigua blava,

campanes de llum,

dels peixos de foc

que salten dins les redes de jonc,

en la gronxadora entre la vida i la mort.

 

ZIO ANTONIO

(il nassaiolo)

 

La strada del Carmelo era la sua casa,

con le finestre sempre spalancate

alla luce del giorno e alla vita.

Sedeva su una vecchia sedia,

con mani rugose

intrecciava raggi di sole.

Le nasse di giunco:

figlie della speranza,

più forte della pena

per gli anni che corrono via

a vele spiegate.

Parlava degli amici che la terra trattiene,

dell'amico mare,

degli uomini che posano sotto l’acqua azzurra

campane di luce,

dei pesci di fuoco

che saltano dentro le reti di giunco,

nell'altalena tra la vita e la morte.

 

 

 
 

Miquel Canu 2000 - 2007

Retornar al Índex de les Poesias

Ritornare all'indice delle Poesie

Darrera revisió  03.12.2007

Ultima revisione 03.12.2007