XIÚ
ANTONI (lo
nassaiol) Lo carrer del Carme era la sua casa, amb
les finestres sempre obertes a la llum del dia i a la vida. Seieva damunt de una cadira vella, amb
les mans rugoses trenava
raigs de sol. Les
nasses de jonc, filles
de l'esperança, més
forta de la pena pels
anys que corren a
veles unflades. Parlava
dels amics que la terra agafa, de
l'amiga marina, dels
hòmens que posen sota aigua blava, campanes
de llum, dels
peixos de foc que
salten dins les redes de jonc, en
la gronxadora entre la vida i la mort.
|
ZIO
ANTONIO (il
nassaiolo) La
strada del Carmelo era la sua casa, con
le finestre sempre spalancate alla
luce del giorno e alla vita. Sedeva
su una vecchia sedia, con
mani rugose intrecciava
raggi di sole. Le
nasse di giunco: figlie
della speranza, più
forte della pena per
gli anni che corrono via a
vele spiegate. Parlava
degli amici che la terra trattiene, dell'amico
mare, degli
uomini che posano sotto l’acqua azzurra campane
di luce, dei
pesci di fuoco che
saltano dentro le reti di giunco, nell'altalena
tra la vita e la morte.
|
|
Miquel Canu 2000 - 2007 |
Darrera
revisió 03.12.2007
Ultima revisione 03.12.2007 |