Pan, butter e zuccher

Nota: Considerate le molte incertezze esistenti sulla scrittura del dialetto meneghino, e più in generale del "lombard", l'ortografia usata in questo breve racconto si basa principalmente sui criteri adottati da Carlo Vincenzi nella pubblicazione delle poesie di Carlo Porta (ed. Caddeo, Milano, 1921). Gian Cesare Marchesi

Quand che s'eri un fioeu, la matinna, tiraa su del me lett, la mia povera mamma - che la me voreva on gran ben - la me diseva semper:

«Toh, ciappa Mariolin, ona bela fetta de pan, butter e zuccher; la costa poch e la te faa ben!»

Mi, me la mangiavi de gust e me restava semper on queij sbrisolin de zuccher sui laver. Inscì me davi ona lecadina cont la lengua e, alegher me on ratt, andavi a scoeura cont la mia cartella de carton che la gaveva denter on para de liber, duu ou trii "quaderni", "l'astuccio" de legn cont i penn, i lapis e i gomm, e anca ona bela pomma lustra, de quej ross ... per "l'intervallo".

A dì la verità, nei negossi gh'era anca la Nutella e alter coss bon, ma eren robb de sciori, minga de gent che faseva fadiga a tiraa innanz. E nun, anca senza vess di poveritt, s'erem minga sciori. El me papà el faseva el capmaster - o poradia dass, el magutt - in de la ditta del scior Bianchi, in Amatore Sciesa, e la mia mamma, che la gh'aveva anca studiaa a la scoeura de "l'avviamento", e quand che l'era pussee giovina la faseva la piscinina in de la sartoria di sorej Morazzoni in Pietro Colletta a Porta Romana, la faseva la sarta de dona.

Al dì d'incoeu, damm a trà a mi, el mond l'è tutt cambiaa e gh'in pu i capmaster, i magutt, i piscinin e i sartin. I cà, vegnen su tant me i fonsg, tutt de fer e ciment, prugettaa e faa su de gent che gh'haa studiaa e che gh'haa foeura "l'automobile" e in cà la television a color. I vestii adess in faa su in serie e se te set grass o magher, grand o piscinin, giovin o vecc, te trovet semper el vestii che va ben anca par ti. D'intendess ben: se te ghè i danee per compraj. Se no: te se tegnet i tò strassc e te se ranget. Perché anca se el mond l'è cambiaa, i poveritt e i strascioni gh'in semper, e la zenta la tiren pussé anca mò de prima.

L'alter dì, a Lambraa, svelt come on usell, s'eri adree per andaa a bottega de bon'ora e - ciumbi! - me s'é sbusaa ona gomma. Giust in quel che ruzavi la mia moto, ciappi denter in quel gandola del Peppino, el fioeu taiaa giò col folciott de la Bice, la mia visina de ringhera, quela sciavattona che ona volta la vendeva stringh e bíndej al mercaa.

El Peppino l'era intappaa come on ghezz, el gaveva on "telefonino" taca la zenta d'i bragh; l'eva stravaccaa de travers su la sua "Alfa" rossa, tutta sbarluscenta e el faseva el bauscia cont ona sgarsolina che la gaveva un vestii color tiraa su de ciocch, e l'era bionda e tengiuda de rossett de faa spavent, tutta riss giald, e tett che pareven ballaa la mazurca.

«Ciao, Mario, se te feet adess, te ruzet?» El m'haa dì, propri a mi. E giò una ghignada!

Mi, allora, gh'hoo dà al Peppino ona oggiada de sbiess e gh'hoo responduu:

«Tel là el cojon! Gh'è poch de staa alegher, mi sont adree a ruzaa e gh'hoo de andaa a bottega a tiraa la careta, ma ti, Pepino, cossa te fee chi, in gir de bon'ora, liron lirela, a ciciaraa cont i tosann? Scarliga merluss e vaa a lavoraa anca ti, che l'é mej».

Lu gh'a faa su on'altra bela ghignada e l'è andaa dree a faa el balabiott cont la sua tetona, che la ghe faseva i galitt.

Roba de matt; ma, come se dis, cent coo, cent crapp.

Lu, el Peppino, l'é giovin e el gavaria anca reson, ma porco sciampìn, a sto mond gh'é propri pù minga de religion. E pensaa che so pader, quel galantomm del Carlo, l'ha perdù el post d'operari ch'el gaveva alla Breda e adess el gh'ha de sbatt tutt'el dì - lù el faa el garzon del scior Dario, el cervelé - per tiraa sù quater ghej de portaa a cà. La sua mamma, s'intende del Peppino, per ona quej sira l'ha anca cercaa de faa la vita alla Bovisa, ma l'era già on tantin tropp grassa e tropp vegia e - tucc el san - adess gh'è la concorrenza di tosan vegnù su de l'Albania e de l'Africa, che parlen "straniero" e che, a pagaj ben, te fan di robb de l'alter mond! Inscì, la Bice la s'è mettuda a faa i mesté "a ore", in cà de certi sciori che, mi so no, stann in zona Monforte, e la ghaa sul goeubb el Peppino.

Andand dree a ruzà, finalment sont rivaa a bottega che l'era già quasi mezzdì. El me padron el m'ha daa ona remenada de levam la pell e el m'ha mandaa a nettaa tutt el laboratorj, che l'era oncisciaa de fa' pena.

Sì, l'é propri inscì, cribbi: mi fo on mestee che, tant come disen quej che gh'han studiaa, l'è minga "troppo edificante", ma damm a trà a mi, per mi el va ben istess. El me padron, el scior Gino, l'é propri on brav'omm e el gh'haa "fiducia" nel Mario, che saria mi, e de tant in tant el me slonga ona quei carta de desmila che la me va ben per ona quej cosorina de mett sota i dent. I mè vecc - con rispetto parlando - quand ch'in mort, m'han lassaa nagott, ma mi adess sont in de per mi e se ciappi ona quei carta de desmila del me padron e, quand gh'hoo voeuia d'andagh, una schisceta de minestra a la gesa di fraa de Calvairà, mi sont a post.

La Rita, la dona che gh'avevi, l'ha faa su i valis e la m'haa lassaa l'an passaa perché la diseva - sta lenguasciona desgarbada - che mi sont on cioccaté e che s'eri minga bon de faa "carriera". E giò a menala cont sta tiritera!

Lee, che prima la faseva la perucchera in piazzale Libia, e che la gh'aveva nanca on ghel, in del sposamm la se credeva de faa la sciora, d'avegh i danee per le "vacanze al mare" e per compraa di robb de lusso. Povera tosa!

Alora l'e stada minga lì a cinquantalla e la s'é mettuda cont el Paolin, el so' primm moros, che adess el faa el piazzista e che el va in gir tutt el dì in "automobile" sù e giò per l'Italia a vend i penei e i vernis.

Mi so no se adess la Rita la gh'haa i danee per le "vacanze" e per i robb de lusso, ma mi so che quand le l'haa gh'ha voeuia, la ven ancamò a cà mia, la diss nient, la se sbiotta in un amen per faa, insema de mi, una quej cosorina de quej bon. E, alora, l'è una delizia che la var on Perù!

Bisogna avegh pazienza, inscì el va el mond al dì d'incoeu.

Adess sont chi, stracc mort e negher me on scorbatt, e gavaria bisogn - s'cioppa l'avarizia - d'on mezz liter de Trani, de quel bon, de trincaa col coeur largh, ma anca de faa una bela spansciada con t'ona bela polenta, de quej con sora la luganega, per tiraa sù el "morale" e i busecc. E citto lì!

***

risali all'inizio della pagina