Sentà su na vecia bancheta
en l’ara, tra i zughi del vent,
cazador de ‘nsoni, zamai,
te te carghi la pipa,
i òci fissi ‘ntél vòid…
Tacà al mur, da ani
coèrt de polver, en s’ciòp;
dai òci na lagrima
sempre lì lì, ogni tant,
per crodarte zo dal nas.
Ligà, dai penséri,
a tanti ricordi, ‘mbrumadi
come matine frede de caza
tra boschi e crode,
te pianzi su ‘l temp nà
dele levade de bonora.
Te bala tra i dedi, ‘l sofranèl,
a ‘mpizar na pèsta de tabac,
e te sbolsìni, strac;
ma ‘l còr l’è ancor bon
de vardar, enpassionà,
quel to s’ciòp tacà al mur
dele perdude ilusion.