PIERO SARTORI

 

Smàra melodia

Desso rivarà l’istà,
la staion che brusa
e no me restarà,
de ‘sta gran fiama,
che el rosso che resiste
ne le rose Tee che spanisse.

L’ombrìa del sol
l’è ‘na fassa da obito;
l’è l’ingiostro par scrivar
le me rosarie vece
che, come corni de cacia,
se smarisse nel vento.

E vegnerà i temporai
e piovarà gosse de parole,
teneresse di ci m’à voluo ben
e se farà canalete de afeto.

Così a la sera
de ‘st’istà che riva,
dal lillà dei to oci
che specia sconfinadi giardini,
scoltarò, cantada dai grii,
la smàra melodia

del so sigo asuro,
lassando cascar dal me cor
petali de magràgna
sora el sentier dei rossignoi.