Pina Sovilla

‘STI ANI ‘N LE ANDRONE)

Le Androne de Trent, l’è quele case tute tacade ‘nsèma come ‘n milipei, che ‘n tre file longhe le ghe va drio ai muri merladi de piaza Fera.

Là gh’è na cà che no la ciapa mai ‘l sol, come tante del rest, o se la lo ciapa, la lo ciapa de traverson tra coèrt e coèrt, en fil de sol che a malaparada ‘l toca l’orlo del guanzàl, ma dentro no ‘l va mai.

Propi lì, ‘nté l’Androna de mèz, abiteven noi: mi, me sorèle (che ben prest saressen deventade quatro), me fradèl, me mama, me papà, ‘n gatèl negro, tuti quanti strucadi ‘nté na camera e cosina. Fora, sul balador de le scale, gh’era ‘l noss "comodo", ‘n bus che ghe someieva a ‘n armàr, stròf da far paura. Anca la cosina l’era scura, ma la gaveva na porta e ‘n finestrin che pareva do òci che cucava ‘n la camera, granda sì, e con do bele finestre, ma piena de lèti e de altra roba che la dropava ‘n mucio de posto, tant che per noi vanzava ‘n coridor long e stret, ‘ndo l’era roba da gnènt darse dentro.

Come za dit, da la porta e dal finestrin de la cosina, vegniva dentro ‘l dì, ma poc: perché se da na banda de la camera gh’era i lèti, che i coreva tuti ‘n fila fin soto la finestra, da l’altra gh’era:

‘n armar, en cassabanc, na cuna sempre pronta a l’ocorenza, ‘n baul, do careghe con rose e anzoleti ‘ntaiadi sul pogia schena e sul sentàl; tut roba che spandeva la so ombra sul ciàr.

De sera, e ‘nté le brute stagion, na vecia lumiéra, che quando se la ‘mpizeva la ‘nfumegava tut el vedro, l’era ‘l slusegàr del sol che ‘l feva girar le pagine del me quaderno. Ma come tuti i sa, la necesità la desmissia ‘nzégn e fantasia.

L’è sta cossì che ‘n bel dì seren, propri ‘ntant che ‘l sol el basava l’orlo del guanzàl, gh’ò sfrasà tra scur e scur en spegio. Gh’ò ben mess en bel momént a trovar la giusta posizion, ma dopo...

Quasi per encànt, da la camera ‘nfin a l’ùs de la cosina, na strisa de puntolini slusenti la ‘ndorava tut. – Avesse vist che bela! Le piastre nere de preda del paviment, le sluseva tant che le fussa stade tirade a çèra, la credenza çelestina la pareva ‘n spiaz de ziel, i bèchi de pan su la taola pareva filoni de oro, tochi de pepite; sluseva piati, bicére, cuciàri e pirone… sluseva propi tut, el someiava ‘mpizà anca ‘l vedro sempre mez ‘nfumegà de la lumièra.

Ciapà da la me alegrìa, era vegnù anca ‘l me gatèl a curiosar; l’aveva spalancà i so òci tondi e zaldi su de mi, come per dirme qualcoss, o per domandarme cossa mai era suçèst.

Ero felize: mai la me cosina l’era stada cossì bela! la me pareva ‘n nif, scondù ‘ntrà le foie visitade dal sol.

Credéme, da quel dì lì, apena podevo, mi a la me cosina ghe fevo sempre ciapar basi de sol.

(da: Trama d’infanzia)