Scrivo; zobàs i matelòti i ziga e i zuga,
i ride, i sbèghela, i se córe drio;
la finestra la me ‘nvida.

Me rivedo ‘n bocia,
dal tant córer strach,
ma felize.

L’ilusion la dura poch,
me fa mal la schéna,
le gambe me le sento de legn.

Son felize lostes,
l’è bel pensar al bel passà,
sianca scarsòt.

Son content del bel de adès,
son content del bel de tute le età;
son scoèrt dale magagne,
l’è lostes:

Se te vòi, l’è sempre primavera.