back

ROMANIA MINOR  

 

LA LLENGUA LLOMBARDA

Andrea de Vecchi

Cada vegada que algú pensa en la situació lingüística italiana, s'imagina un Estat on les llengües minoritzades són pràcticament inexistents. Això no és pas la veritat: molts d'aquells que són normalment anomenats 'dialectes' (dialetti) són en realitat llengües autònomes amb característiques força diferenciades de l'italià estàndard (que és, fins i tot, el florentí).

Un d'aquests és el llombard, una llengua que combina les característiques neollatines amb les influències germàniques i celtes típiques de la història d'aquestes províncies. La situació italiana afavoreix el fet que, de debò, no hi hagi un 'llombard' comú, però hi ha, més que més, un complex de parlars, entre els que el milanès té una posició de prestigi indubtable, amb particularitats que poden afavorit la seva consideració com a un complex lingüístic únic.

Quines són aquestes característiques? En primer lloc, podem analitzar la fonètica típica del llombard: com el francès (i molt diferent de l'italià) és una llengua de vocals. No tenim set vocals, com en florentí, sinó dotze, amb les distintives /ü/ i /ö/, i, la cosa més sorprenent de totes, la distinció entre vocals llargues i curtes, la qual cosa agermana el llombard amb les altres llengües norditalianes i contribueix a considerar-les com a un grup distint dels altres.

A més, hi ha relativament poques consonants, especialment entre les varietats de llevant, i tot això contribueix, per a tots els altres italians, a fer-los la impressió que els llombards parlen quelcom més proper a l'alemany o el francès que a l'italià. El vocabulari és massa diferent del peninsular i, al costat de les influències dels veïns i dels castellans (ocasionades per les dominacions polítiques de Milà) hi ha un fons prou impressionant de mots d'origen gàl·lic (uns 200 d'ús comú encara avui) i molts d'ús exclusiu llombard, directament agafats del llatí o del longobard, llengua de la família gòtica, parlada pels invasors dels segles V-VI. La gramàtica té unes característiques inèdites pel que fa al panorama italià: l'ús obligatori del pronom feble abans dels verbs de segona i tercera persona singular és només un d'aquests, plegat amb la posició de la negació, que va desprès del verb.

El problema és que el llombard no ha mai estat reconegut com una llengua i no ha mai tingut un estatus d'oficialitat. La grafia està codificada només a Milà, que sempre ha estat el centre de la vida cultural padana i, especialment, llombarda. En la grafia en qüestió, és interessant veure com es barregen el sistema italià (pel que fa a les consonants) i l'occità (pel que fa a les vocals): totes les consonants, de fet, es pronuncien com en italià estàndard excepte la 'z', que té el mateix so de la 's', mentre les 'o' es diuen sempre /u/, quan són àtones i /o/ o /u/ quan són tòniques; la 'u' és sempre 'francesa' (/ü/), i el grup 'oeu' es diu com en la llengua de París. Tot això no dóna al llombard un aspecte gaire 'italià', perquè els seus sons són prou (per no dir molt) diferents.

Ja he dit que Milà ha sempre estat un centre cultural per al llombard: tota la producció artística (sobretot teatral) en aquesta llengua gal·loromànica està escrita en aquesta varietat. Hi ha hagut autors de bona fama que van escriure gairebé exclusivament en llombard, sent el més prominent d'ells el poeta del segle XIX Carl Porta.

Encara avui, hi ha un bon nombre d'autors teatrals que utilitzen majoritàriament el milanès com a llengua vehicular.

Del punt de vista social, no crec pas que el llombard sigui en perill d'extinció. A Milà, avui, no té molta popularitat per la gran massa d'immigrants del sud, per que els sons del llombard són massa insòlits per parlar-lo; a tota la resta de la Llombardia i a les províncies de Novara, Verbania (Piemont), Trento (Trentì-Tirol del Sud) i al Cantó Tessì (Suïssa), on hom parla varietats de llombard, aquest és encara el mitjà expressiu absolutament majoritari.

D'un mode aproximatiu, es pot dir que n'hi ha avui entre 6 i 7 milions de parlants, sense que ningú no sàpiga també l'italià o, més exactament, l'italià regional llombard, varietat de prestigi un poc diferenciat del estàndard de Florència.

Per a què la situació del llombard sigui una mica més clara per a tothom, vet aquí uns exemples que seran uns bons exemples per comprendre millor quin tipus d'idioma és el llombard. Per començar, l'exemple més clàssic de tots, la versió de la pregaria del Pare Nostre, ja pot ser utilitzada per mirar els punt distintius de la llengua.

La versió és aquesta (des del Evangeli de Mateu, V, 9-13):

Pader nòster,

che te seet in ciel,

che 'l sia santificaa el tò nòmm,

che 'l vegna el tò regn;

che la sia pur faa quell che te voeuret tì,

tant in ciel, come in terra.

Damm incoeu el nòster pan

tant de stà in pee

e perdonem i nòster debit,

istess come nun ghe perdonem

a quij taj che me dev quajcòss,

e mettem minga in brusa de fà peccaa,

ma tegnem a la larga del maa.

E che la sia inscì."

Per aquells que també coneixen, tot i que sigui només una mica, l'italià, hi veuran unes diferències molt maracades:

l'ús dels pronoms ['l] i [la] abans del verb, com ja he dit, però també l'ús del pronom indirecte de primera persona del singular també al plural (Damm=dona'm, i també donar-nos). El desenvolupament de la –l, la –r i la –t final llatines cap a una vocal llarga, potser sigui la característica predominant d'aquesta llengua; a més en aquest breu text, hom pot trobar-hi alguns mots típics de derivació llatina: incoeu (=avui) del llatí hinc hodie, o inscì (=aixì) de la mateixa derivació de la paraula catalana homòloga, però ben diferent de l'italià così. Un altre punt molt típic és la tendència a utilitzar perífrasis on les altres llengües usen només un verb. Llavors, del llatí inducas hi tenim la forma mettem minga in brusa (=no em fiquis pas dins l'oportunitat) i per pecar hi ha una altra perífrasi que vol dir 'fer pecat'.

Molt important, com ja he dit, és també el fet que en llombard la negació (no o la més "gal·lica" minga, des de la mateixa arrel del bretó neket, que va generar també la paraula nagòtt = 'res') sempre ve desprès del verb, com en occità pas.

Per deixar un poc de costat el llombard una mica més eclesiàstic, com és el de la versió de l'Evangeli, podem veure quelcom de més corrent. Aquest és el començament del llibre 'La storia de Milán' escrit l'any 1978 per Armand Brocchieri (els cognoms dels milanesos són sempre en la versió italiana. No n'hi ha una versió oficialment reconeguda, tot i que sí n'hi ha una corrent milanesa. En aquest cas, seria 'Brocchiée', però és considerada com a 'vulgar'):

 

On nanin el faseva

i compit di vacanz:

l'era giamò d'avanz

quel che g'aveva insegnaa

la soa maestra, ma lu

el ne voreva savè de pu:

daj nonno cunta su!

El nonno, con la vos quietta

che g'hann i fraa a compietta,

el tacca: 'na volta

sta baracca che la se ciama mond

l'era domà acqua, ma in del fond

vegniva a coo on bugnon

e quand a l'è scioppaa

gh'è saltà foeura, 'n mezz a la boriana,

'sta gran pianura

che la se ciama anmò padana.

Un nen feia

els deures de vacances:

moltes coses

ja li havia ensenyat

la seva mestra, però

ell encara volia saber més:

"Avi, expliqui'm quelcom!"

L'avi, amb la veu quieta

que tenen els frares quan prediquen,

començà: una vegada,

aquesta barraca que l'anomenes món

era només aigua, però al seu fons

ja hi havia una bufeta

que quan va explotar

va fer el centre de tota la confusió:

aquesta gran plana

que encara li diuen 'padana'.

 

 

 

Aquí podem veure, com a primer aspecte, fins a quin punt són observades, també pels autors més 'observadors', les regles ortogràfiques llombardes. Al costat d'un ús molt acertat de la 'j' en un cas difícil com l'interjecció daj, hi ha sempre una gran confusió a l'escriptura de les vocals dobles ('saltà', que aquí hauria de ser 'saltaa'). Per altra vanda, és interessant tenir compte la barreja d'arrels diferents que sempre conviuen en llombard: plegat a paraules de clara derivació italiana (compit, nonno, volta), hi ha mots d'origen que si bé no són exclusivament llombards, sí almenys padans o 'panoccitans'. És el cas de nanin, que té el seu equivalent en el 'nen' català, però no res a veure amb l'italià; això mateix passa amb fraa (frare) en oposició al toscà 'monaco'. Tacca és el vocable típicament llombard equivalent a 'comença', com anmò ho és per 'encara'. La paraula per 'només', domà, té probablement el mateixa origen de la seva corresponent catalana, mentre que és quasi del tot segur la coincidència en llur etimologia entre la paraula 'cap' que és en milanès coo (que no és del tipus italofrancès 'testa/tête').

Amb aquests exemples és massa difícil fer-se una idea de la fonologia del llombard. Sens dubte, és una llengua de vocals, però les consonants a fi de paraula poden estar tan marcades que poden transmetre llur força a tot el mot. L'única cosa certa és que hi ha un gran contrast amb els sons de l'italià i de les llengües samnítiques del sud.

Les cançons en llombard sempre tenen subtítols a la televisió italiana i, solament per prendre'ns el pel, ens diuen que parlem en alemany (crec que és més pels sons /ö/ i /ü/, totalment desconeguts pels italians del centre i del sud).

Així, el llombard tampoc no té cap estatut de oficialitat i no pot esperar de créixer com a una llengua autònoma; posseeix encara traços molt distintius que en fan, al meu parer, un cas força interessant de llengua de frontera entre zones d'influències diferents, com la italiana i l'alpina, amb un substrat sempre captivant com és el celta. Pel que fa al futur, no sabem quines sorpreses ens esperen. El llombard té encara una bona vitalitat, però, ¿serà possible viure amb la concurrència de l'italià i, en una Unió Europea cada vegada més exigent en el cas de llengües minoritàries, de l'anglès i sense reconeixement oficial?