|
ANTONI
CANU ATENEU
BARCELONÈS MAIG 2001 |
|
En
primer lloc, vull agrair a l’amic Víctor Pallàs, responsable de la
Secció d’Ensenyament de l’Ateneu Barcelonès, que hagi fet seva
aquesta iniciativa de presentar a Barcelona l’obra de l’escriptor
alguerès Antoni Canu. Crec, sincerament, que l’Ateneu és un marc
immillorable per parlar de literatura i per parlar, en aquest cas, també
de la realitat d’aquest “bocí de terra catalana” (tot
parafrasejant la cançó del grup musical eivissenc UC) que és l’Alguer,
la ciutat catalana de Sardenya. Finalment,
també agrair a tots els presents, segurament interessats per la
Barceloneta de Sardenya, el nom amb el qual s’havia conegut l’Alguer,
el fet que ens acompanyin en la presentació de l’obra poètica d’Antoni
Canu. Parlem,
en primer lloc, d’Antoni Canu, tot emmarcant la seva obra en el
context sociolingüístic en què cal situar-la. Com
ja sabeu, el fet que es parli català a l’Alguer és producte d’una
repoblació feta ara fa 650 anys majoritàriament per catalans. De tota
manera, cal recordar que la barreja de la població catalana amb els
sards ha estat constant al llarg de la història, com ho demostra el fet
que els actuals cognoms dels algueresos són en la seva immensa majoria
de procedència sarda. Ara
bé, fins als anys 60 del segle XX, tots els sards que arribaven a la
ciutat aprenien la llengua catalana, ja que era l'única llengua viva
del carrer, l’única llengua que permetia arribar a llocs importants
dins de la societat algueresa. El
prestigi del català, el poc prestigi, en canvi, malauradament, del sard
(a hores d’ara encara no hi ha una varietat estàndard unificada) i la
relativa autosuficiència de la ciutat respecte a la
resta de l'illa, ja que els sards eren bàsicament
un poble de pastors -pràcticament no hi havia ports a l'illa-,
són alguns dels factors que expliquen aquesta supervivència de la
nostra llengua, sense oblidar, és clar, la voluntat dels algueresos de
sentir-se diferents de la resta dels sards. Per
adonar-nos de com els sards s’incorporaven a la cultura catalana de
l’Alguer, llegiu el text següent, en el qual s'explica la biografia
del poeta alguerès Ramon Clavellet (pseudònim d'Antoni Ciuffo).
Clavellet, tot i ésser sard, a la fi del segle XIX i començament del
XX es convertí en un dels impulsors del retrobament entre l'Alguer i la
resta dels Països Catalans, i en un defensor aferrissat de la llengua i
cultura alguereses. Clavellet representà l’Alguer en el Primer Congrés
de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906) i es quedà a viure
definitivament a Barcelona, on féu conèixer la realitat algueresa a la
resta dels catalans. Morí a la capital del Principat de Catalunya el
1912.
Antoni Ciuffo, aquest és el nom de baptisme de Ramon Clavellet, naix a
Sàsser, al carrer Cavour 23, el 14 de setembre del 1879.
Lo pare, funcionari de la pretura, se transfereix a l'Alguer amb tota la
família. Antoni és un jove estudiant (...).
Així a dinou anys, quan encara era al segon any de les escoles
superiors, deixa l'escola i comença a fer el tipògraf, una feina que
pràcticament no deixarà mai més i que, probablement, és estada l'ocasió
pròxima dels sous contactes i de les relacions freqüents, i diria
quotidianes, amb el món de la cultura.
Arribat a l'Alguer, Antoni Ciuffo, així com d'altra part era habitual
per tots els immigrants que de l'interior se transfereixen a l'Alguer,
comença el procés d’integració o, si volem utilitzar el llenguatge
pintoresc que el pòpul a l'Alguer amb un mixt de humorisme i de
sentiments de bonària superioritat ha sempre usat, de
"sardu" se transforma en "alguerés".
Un procés ben ràpid i profund: l'Alguer serà la sua pàtria i l'alguerés
la sua llengua.
Una transformació i una consciència ben radicades que porta Ramon
Clavellet a entrar en el grup cultural que en aquells anys fundarà l'agrupació
La Palmavera.
Nughes, Antoni : Ramon
Clavellet, pàgines de literatura algueresa. Edicions del Sol, l'Alguer
1991. A
partir dels anys 60 del segle XX, però, tot canvia. Ja des del temps de
Mussolini, l'alguerès s'havia bandejat de l'escola, la qual cosa no
canvià a la postguerra. El desenvolupament del turisme, la mobilitat de
la població, les immigracions, les emigracions, l'allau dels mitjans de
comunicació de massa en italià, el despoblament de la ciutat vella són
alguns dels elements que fan iniciar el retrocés de la llengua. Moltes
famílies van deixar de parlar el català als seus fills i usaven l'italià,
la llengua de l'Estat, de l'escola, dels mitjans de comunicació, del
turisme, dels nouvinguts. A l'hora d'analitzar aquest fenomen, no hem d'oblidar
que l'abandonament de la llengua també s'ha produït, per motius
semblants als de l’Alguer, en altres indrets dels Països Catalans:
per exemple, cal recordar que a Barcelona, després de la guerra civil
(1936-1939), bona part de la burgesia va passar a parlar en espanyol als
seus fills. Aquest
poema fet el febrer de 1991 per l'escriptor alguerès Antoni Canu i la
seva biografia ens permetran entendre un xic millor el que ha passat a
l'Alguer: Vella
Alguer El
cel mira el tou cor atzur, les
muralles i les torres ferides. Vella
ciutat, plena
de malenconia i de paraules callades, en
les tues ruïnes se
fermi la mia veu. S’obriran
encara les ventanes tancades? On
és la tua llum antiga i
la llengua dels pares? Aquí
on són les reguines del temps, ressoni
el meu cant pels antics carrers, on
hi eren perfums de vida. Glossari: tou,
tua, tue adj i pron
Possessius que fan referència a la segona persona. atzur
adj i m Color del cel, blau. fermar
v Lligar alguna cosa a una
altra. ventana
(cast) f Finestra. reguina
(sard) f Arrel. En
aquest poema podem observar com el procés de degradació de la ciutat
antiga ha significat també l'enfonsament de la llengua. Pensem que, de
les 1850 famílies residents el 1960 a la ciutat vella, l'any 1970 només
se n'hi comptaven 850. Antoni
Canu és un autor nascut a Ocier (població sarda del nord de l’illa),
que va arribar a l'Alguer a l'edat de 10 anys. Per tant, la seva llengua
materna és el sard. En aquell moment, però, el català era la llengua
principal del carrer. Si no parlaves alguerès, no podies jugar amb els
altres nens, per tant, era imprescindible per viure a la ciutat. La figura
de Canu (casat amb una algueresa i membre actiu d'entitats que lluiten per
conservar la llengua) i la seva obra (en català), que no només ha estat
reconeguda amb diversos premis a l'Alguer, sinó a nivell de l'Estat italià,
és una demostració de com s'han integrat durant segles els sards que
arribaven a la ciutat. I diria més, Antoni Canu i la seva esposa, la
senyora Maria Musso, són de les poques parelles que als anys 60
continuaren parlant en català als seus fills. De fet, els fills de l’Antoni
i la Maria, que tenen la meva edat, la generació del trencament sociolingüístic
no només a l’Alguer, sinó al conjunt de territoris amb llengües
minoritzades de pràcticament tot Europa, són de les poques persones que
han “mamat” la llengua dels dos pares. I
encara més per conèixer més en profunditat i utilitzar amb més
propietat l’alguerès Antoni Canu freqüenta, a partir de 1985, l’Escola
d’alguerès “Pasqual Scanu” i a partir de 1990 comença a utilitzar
l’alguerès també com a expressió poètica. Algun crític ha dit que
Canu ha fet seu l’idioma del país que als 10 anys el va adoptar,
portant, però dins la memòria i els costums de la terra d’origen:
segurament aquest és un dels trets més originals de la seva poesia, que
li ha permès ampliar el propi horitzó i, en definitiva, l’horitzó de
la literatura catalana de l’Alguer. Aquest
fet l’han convertit certament en un ambaixador de la cultura catalana a
Sardenya i a Itàlia, on ha guanyat nombrosos premis literaris. Una dada
curiosa, una poesia, que trobareu en el recull que avui presentem, Vibracions,
fou publicada en català (al costat hi havia la traducció italiana)
en una publicació a nivell estatal de l’empresa Zanussi. I a l’inrevés,
la seva obra ha permès conèixer als catalans de la resta dels Països
Catalans l’Alguer i Sardenya. De fet, a Ocier, la seva població natal,
i on ha guanyat diversos premis literaris escrivint en català, li
comenten que, gràcies a la poesia de Canu, Ocier també poc ser coneguda
als Països Catalans. Certament, la cultura catalana també forma part de
la cultura de Sardenya. Fins i tot, cal dir que la seva poesia ha servit
per explicar l’Alguer a alumnes de secundària del Principat de
Catalunya: així la seva poesia l’Alguer
ha servit per il·lustrar la situació sociolingüística de la ciutat
catalana de Sardenya en dossiers del Departament d’Ensenyament (dossier
Gust per la Lectura Em dic Paco...,
on s’aprofita aquesta poesia per parlar de la integració) o en el
llibre de text Cat llengua i
societat dels Països Catalans. Parlem
ara pròpiament de l’obra de Canu. Antoni Canu ha publicat, fins al
moment, dos reculls de poesia. El primer, que portava per títol Poesies,
fou publicat l’any 1995. El segon, el que avui presentem per primer cop
al Principat de Catalunya, s’ha acabat d’imprimir el proppassat Nadal.
Ambdós han estat publicats per Edicions del Sol de l’Alguer amb el
suport de l’Escola d’alguerès Pasqual Scanu. Per a l’any vinent
Canu prepara la publicació de les seves poesies en anglès -de fet, es
tractarà d’un llibret bilingüe català-anglès-, per tal de fer conèixer
la seva obra als molts visitants estrangers que visiten l’Alguer. Cal
dir també que ambdós llibres apareixen acompanyats de magnífics pròlegs
de la professora Giulia Lanciani, esposa del conegut catalanòfil
Giuseppe
Tavani, grans amics de la cultura catalana. No
voldria que, en fer aquesta presentació, us emportéssiu la idea que la
poesia de Canu només tracta de temes “pròpiament” algueresos o sards.
La seva poesia tracta de temes diversos, per exemple en el llibre que avui
presentem trobareu Vibracions,
que abans hem citat, és una magnífica descripció poètica d’una
rentadora, un instrument que en principi ens pot resultar poc poètic, però
que Canu sap convertir en poesia. També trobarem referències a Kossovo,
a Sarajevo, a Chiapas... La
característica més remarcable de la seva poesia és que, mitjançant un
vers curts, àgil i precís, desprovist d’artifici, sap comunicar-nos la
seva experiència viscuda i, a voltes, nostàlgicament recuperada. Sap
dignificar allò que és quotidià amb un ritme poètic personal, altament
intuïtiu. Cal destacar, com ha fet Giulia Lanciani, la utilització de
figures metafòriques certament inèdites. Referint-se al Sol podem llegir:
“quan l’esperança amb mans nuoses/encenava una a una les roselles/
com els ciris a Pasqua. I ressaltar, també, la singular representació
del transcórrer de la vida com “una flota d’anys/atraca al port/de
les mies espatlles”. Els
poemes de Canu presenten una calculada meditació estilística, malgrat
que, a voltes, per algun lector pugui semblar que, a voltes, l’autor
recorri a allò que hom ha nomenat “paraula viva”. És justament
aquesta conjunció la que li doni valor i frescor a la poesia de Canu: una
aparent senzillesa que aconsegueix comunicar uns sentiments, uns records,
uns anhels. Però al darrere hi ha una constant feina de revisió, d’autoexigència,
d’ajustament, de recerca del mot precís per a aquell context buscant la
musicalitat (cercant, si cal, en les fonts de tot el català). Justament,
a nivell lingüístic, també cal destacar la recerca de Canu per trobar
una llengua literària que, sense renunciar als trets d’identitat
algueresos, sigui compresa per la resta dels catalans. No és una obra
localista, d’àmbit reduït, sinó una obra que vol arribar al conjunt
de la comunitat lingüística catalana i més enllà. Pere
Mayans Maig
2001 |
|
© Miquel Canu 2000 - 2007 |
Darrera revisió 04.10.2007 Ultima revisione 04.10.2007 |