A més del nucli de l'Alguer, que inclou el barri antic -on s’ha conservat durant segles el català-, l'eixample i el lido -el barri de la platja-, hi ha els nuclis habitats de Fertília, Santa Maria la Palma, Maristel·la, Sa Segada (Loretel·la), Guàrdia Gran, Tramarill i Vilassumpta. En total, l'any 1995 hi havia censades 42.727 persones. Ara bé, a l'estiu, en tractar-se de la zona més turística de l'illa de Sardenya, la població pot arribar als 100.000 habitants (l'any 1995 la ciutat va rebre la visita de 720.000 persones). El nombre de catalanoparlants és difícil de precisar per la falta de dades objectives: se'n calculen, però, uns 18.000 (es tracta, principalment, de primeres i segones generacions).

Per arribar-hi, des de la resta dels Països Catalans, el mitjà més pràctic és l'avió. Durant l'any, s'ha d'anar a Milà o a Roma i agafar-hi un vol regular fins a l'Alguer (l'aeroport és a Fertília, a 10 km. del centre de la ciutat). En època de vacances (pasqua i estiu), hi ha vols xàrter des de, bàsicament, Barcelona. Actualment, però, s’estudia la possibilitat d’establir un vol regular directe entre Palma de Mallorca i Sardenya. Evidentment, també es pot arribar a Sardenya per mar (en aquest cas no s'arriba directament a l'Alguer, sinó, a Porto Torres, al nord de l’illa) des de Marsella o Toló (a l’Estat francès), o des de diversos ports italians (el més proper és el de Gènova).

 

1.      Situeu en aquest mapa de Sardenya el terme municipal de l’Alguer i les poblacions de Sàsser, Càller i Porto Torres.

 

2.      Quants habitants té la ciutat de l’Alguer? Quants parlen en català? Quina edat tenen la majoria dels parlants?

42.727 persones censades l’any 1995 (43.311, el 30 de juny de 2001); a l’estiu, però, es pot arribar als 100.000 habitants. Parlen català aproximadament 18.000 persones. Es tracta, principalment, de gent gran i de gent de mitjana edat.

 

2. Un mica d'història

  La ciutat nasqué, probablement, el segle XI, quan una família genovesa, els Dòria, fortificà un poblet de pescadors sards. En aquells moments, Gènova, ciutat que actualment es troba a Italià, era un estat independent, que es convertí en una de les potències econòmiques i militars de la Mediterrània occidental.

  Els genovesos varen construir un petit port, que tenia, però, una gran importància estratègica. Se li donà el nom d'"Aleguerium" (segons la documentació llatina de l'època), que ha donat les formes s'Alighera (del sard), l'Alguer (del català) i Alghero (de l'italià). El nom prové de la gran quantitat d'algues que s'acumulaven sobre la platja, fet que encara es pot observar avui dia.

  Fins al segle XIV, llevat d'un parèntesi d'ocupació pisana, fou el centre del poder genovès a Sardenya. En aquest segle, però, la Corona catalanoaragonesa emprengué la conquesta de l'illa, ja que tenia una situació privilegiada en les rutes comercials de la Mediterrània. El 1354 la ciutat fou, després d'un setge de sis mesos, ocupada pels catalans, la qual cosa en provocà un despoblament, que féu que Pere el Cerimoniós la repoblés amb catalans i aragonesos.

Durant els segles XIV i XV, s'hi dictaren diverses ordres d'expulsió dels habitants no-catalans per tal de mantenir el control absolut de la ciutat, ja que esdevingué una de les places importants de la Corona catalanoaragonesa a l'illa. Per potenciar-ne la repoblació, es concedí l'amnistia a catalans condemnats a penes poc importants, amb la condició que anessin a viure a l'Alguer. A més, per assegurar el poder dins de la ciutat, només els catalans podien tenir càrrecs polítics i religiosos.

  A la darreria del segle XV, però, tot comença a canviar, ja que es concedeix la ciutadania algueresa a tothom qui ho demana. Això explica que, avui en dia, no hi hagi pràcticament cap cognom d’origen català a la ciutat, tot i haver-s'hi conservat la llengua. A més, a partir del segle XVI comença, a causa de diversos factors històrics i econòmics, a produir-se la lenta agonia de la Corona catalanoaragonesa com a estat independent. Aquest fet comportarà, en primer lloc, una pèrdua de poder polític -a favor de Castella- i, en segon lloc, una davallada de l'ús formal del nostre idioma (el català deixa de ser llengua de cort i, a més, es produeix una disminució molt important de la utilització de la nostra llengua en la literatura culta). 

  El text següent, escrit per Cristòfol Despuig, un historiador i escriptor tortosí del segle XVI, ens permetrà, però, fer-nos una idea de la importància que assolí el nostre idioma a l'illa de Sardenya:

  I en Sardenya, la qual conquistà lo infant Alfonso que aprés fonc rei d'Aragó tenen també la llengua catalana, bé que allí tots no parlen català, que en moltes parts de l'illa retenen encara la llengua antiga del regne; però los cavallers i les persones de primor i finalment tots los que negocien parlen català, perquè la catalana és allí cortesana.

            Cristòfol Despuig: Los col·loquis de la Insigne ciutat de Tortosa.

  Després de llegir el text, contesteu a les preguntes següents:

1.      Amb l'ajut del Diccionari català-valencià-balear, busqueu el significat dels mots següents:

            a. aprés: en el context del text vol dir “després”.

            b. fonc: 3a persona pretèrit perfet (fou).

            c. primor: en el context del text, es tracta de gent “fina”.

            d. cortesana: pertanyent a la cort.

 

2.      El català, segons l'autor del text, és parlat a tot Sardenya?

  No, afirma que hi ha molts llocs on es conserva l’antiga llengua del regne (el sard). Ara bé, destaca que el català és la llengua dels cavallers, de la gent de la classe alta i, finalment, dels que negocien.

3.      En quina situació es trobava la llengua catalana a Sardenya quan escriu Cristòfol Despuig? Compareu-la amb la situació que començava a viure en aquells moments la llengua catalana a la resta dels Països Catalans.

  El català és llengua de cultura a Sardenya, és la llengua de les classes dominants. Contràriament, a la resta dels Països Catalans, es produeix una davallada dels usos formals del català i es va introduint, de mica en mica, el castellà com a llengua de cultura.

  Aquesta importància de la llengua catalana a Sardenya, i, de retruc, òbviament, a l'Alguer, també ens apareix demostrada en un fet molt curiós que descobrirem llegint aquest fragment d’un article que es publicà al diari Avui el dia 13 de gener de 1991. Es tracta d'una conversa amb la monja mercedària Maddalena Cabras, nascuda a Monserrato (Càller, Sardenya) el 1898, la qual era membre d'una comunitat que, després de segles de l'ocupació catalana, encara conservava el català com a llengua de pregària, tot i ser totes les monges de llengua sarda, ja que el convent és a Càller.

                  Maddalena Cabras: - Consciència? Sí, sempre he tingut consciència de la meva llengua. Ara bé, es tracta sens dubte d'una consciència que va molt més enllà de la que pot tenir un ciutadà de Barcelona, posem per cas. Allí saben com parlen; aquí sabem amb qui parlem. Ells enraonen, nosaltres preguem. Per a ells el català és una llengua de comunicació; per a nosaltres representa oració i recolliment. Es tracta de dos aspectes irreconciliables.

                Durant els darrers dos-cents cinquanta anys el català ha viscut secretament a la secció de novícies d'un convent de la capital sarda a causa d'aquesta oposició que, per a Madre Maria (nom religiós de Maddalena Cabras), distingeix clarament "enraonar" i "pregar". Ara bé, per a la mare general de la Congregació de Mercedàries a Itàlia, el seu aïllament no ha estat mai un secret. El català, diu, ha sobreviscut en la "intimitat".

            Pisani: - S'aprenia, doncs, el català de la mateixa manera com s'aprenia també el llatí...?

            Maddalena Cabras: - No, en absolut. El català era per a nosaltres -i ho és encara ara- una llengua viva. Nosaltres no només havíem d'aprendre poesies (cita Guimerà i Verdaguer) i pregàries; volíem aconseguir de parlar amb el Senyor. I per això ens calia exercitar-nos constantment. La nostra llengua de comunicació, a l'intern d'aquesta secció, era només el català.

            Otilio Pisani: Català a Sardenya fora de l'Alguer. Diari Avui, 13 de gener de 1991.

  Com hem vist, mentre el català perdia importància enfront de l'espanyol al Principat de Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears i Pitiüses, a tot Sardenya encara era una llengua de cort, de gent important, de prestigi, utilitzada en els usos formals, la qual cosa ha permès que, encara ara, a l'Alguer es parli el nostre idioma i que trobem casos tan curiosos com el d'aquest convent de monges de Càller, al sud de l'illa de Sardenya. Bo i això, amb la incorporació de la corona catalana a la monarquia hispànica el segle XVI, també la influència espanyola es deixà sentir a l'illa (és així que podem explicar els castellanismes de l'alguerès com, per exemple, assustar, ventana...).

  El 1713, pel Tractat d'Utrecht, l'illa passà a Àustria. Recordem que aquest tractat posà fi a la guerra de Successió, el resultat de la qual comportà la implantació de la monarquia borbònica a la corona hispànica i la desaparició efectiva, amb la promulgació dels decrets de nova planta, dels estats independents que formaven la Corona catalanoaragonesa (Catalunya, València, Mallorques i Aragó).

  El 1720, Àustria, a canvi de Sicília, cedí Sardenya a la casa dels Savoia, la qual cosa significà, de fet, que l’illa passés a ser una mena de colònia del Piemont (Torí n’era la capital). El 1861 Sardenya fou integrada al nou Estat italià, ja que Víctor Manuel II, rei de la casa de Savoia, esdevingué el primer rei d’Itàlia. El 1948 l'illa obtingué una certa autonomia, que no ha significat, de moment, una potenciació real del sard o del català.

  Després de llegir la informació anterior i, amb l’ajut d’una enciclopèdia, contesteu a les preguntes següents:

  1.    Des de quina època es parla la llengua catalana en aquesta ciutat?

  Des del segle XIV (1354), quan Pere el Cerimoniós la repoblà amb catalans.

  2.    Què són els “decrets de nova planta”? Expliqueu breument quines repercussions tingueren en els territoris que formaven la Corona catalanoaragonesa. Destaqueu-ne, especialment, els aspectes lingüístics.

  Es tracta d’un conjunt de disposicions dictades per Felip V (el primer rei Borbó) entre 1707 i 1716, que comportaren l’abolició de l’antiga organització constitiucional dels Estats que integraven l’antiga Corona catalanoaragonesa i que establiren, d’una manera més o menys completa, l’organització política pròpia de Castella. En definitiva, es tracta de la desaparició, com a estats independents, del Principat de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Pitiüses, i Aragó. En l’aspecte lingüístic, significà la introducció, com a llengua oficial, del castellà, la qual cosa es féu, però, de forma gradual.

  3.    Per què s’ha mantingut la llengua catalana a l’Alguer?

  Perquè ha estat una llengua de prestigi social.

  4.    Qui eren els Savoia? Indiqueu des de quan Itàlia és un estat independent?

  Dinastia que des de la darreria de segle X governà la regió de la Savoia i, des del segle XIII, també la regió actualment italiana del Piemont. En el segle XIX, en concret el 1861, any que es reunifica i es creà l’Estat italià, els Savoia esdevingueren reis d’Itàlia. L’últim rei dels Savoia fou Humbert II, que hagué d’abdicar el 1946 en proclamar-se la República italiana.

  5.    Des de quan l’Alguer pertany a l’Estat italià? Per què?

  Des del 1861. Pel fet que en aquell moment l’Alguer -i de fet tot Sardenya- pertanyia al Piemont, una de les zones que impulsà la unificació d’Itàlia.

   

3. Situació actual de la llengua catalana

  El català arribà amb una repoblació feta majoritàriament per catalans. De tota manera, també hem vist que la barreja de la població catalana amb els sards ha estat constant al llarg de la història. Ara bé, fins als anys 60 del segle XX, tots els sards que arribaven a la ciutat aprenien la llengua catalana, ja que era l'única llengua viva del carrer, l’única llengua que permetia arribar a llocs importants dins de la societat algueresa.

El prestigi del català, el poc prestigi, en canvi, del sard i la relativa autosuficiència de la ciutat respecte  a  la  resta de l'illa,  ja que els  sards  eren  bàsicament un poble  de  pastors -pràcticament no hi havia ports a l'illa-, són alguns dels factors que expliquen aquesta supervivència de la nostra llengua, sense oblidar, és clar, la voluntat dels algueresos de sentir-se diferents de la resta dels sards.

  Per adonar-nos de com els sards s’incorporaven a la cultura catalana de l’Alguer, llegiu el text següent, en el qual s'explica la biografia del poeta alguerès Ramon Clavellet (pseudònim d'Antoni Ciuffo). Clavellet, tot i ésser sard, a la fi del segle XIX i començament del XX es convertí en un dels impulsors del retrobament entre l'Alguer i la resta dels Països Catalans, i en un defensor aferrissat de la llengua i cultura alguereses. Clavellet representà l’Alguer en el Primer Congrés de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906) i es quedà a viure definitivament a Barcelona, on féu conèixer la realitat algueresa a la resta dels catalans. Morí a la capital del Principat de Catalunya el 1912.

                  Antoni Ciuffo, aquest és el nom de baptisme de Ramon Clavellet, naix a Sàsser, al carrer Cavour 23, el 14 de setembre del 1879.

                Lo pare, funcionari de la pretura, se transfereix a l'Alguer amb tota la família. Antoni és un jove estudiant (...).

                Així a dinou anys, quan encara era al segon any de les escoles superiors, deixa l'escola i comença a fer el tipògraf, una feina que pràcticament no deixarà mai més i que, probablement, és estada l'ocasió pròxima dels sous contactes i de les relacions freqüents, i diria quotidianes, amb el món de la cultura.

            Arribat a l'Alguer, Antoni Ciuffo, així com d'altra part era habitual per tots els immigrants que de l'interior se transfereixen a l'Alguer, comença el procés d’integració o, si volem utilitzar el llenguatge pintoresc que el pòpul a l'Alguer amb un mixt de humorisme i de sentiments de bonària superioritat ha sempre usat, de "sardu" se transforma en "alguerés".

                Un procés ben ràpid i profund: l'Alguer serà la sua pàtria i l'alguerés la sua llengua.

                Una transformació i una consciència ben radicades que porta Ramon Clavellet a entrar en el grup cultural que en aquells anys fundarà l'agrupació La Palmavera.

            Nughes, Antoni : Ramon Clavellet, pàgines de literatura algueresa. Edicions del Sol, l'Alguer 1991.

1.      Busqueu el significat dels mots següents (si és possible feu servir el Diccionari català de l'Alguer, publicat per Josep Sanna el 1988):

pretura: jutjat.

transfereix: trasllada.

pòpul: poble.

bonària: sense malícia.

radicades: arrelades.

2.      Expliqueu el significat d'aquesta frase: "de sardu se transforma en alguerés". Què és el que fa possible que una persona de fora es converteixi en un ciutadà alguerès?

  Fa referència a com una persona es pot integrar a la cultura algueresa i, per tant, esdevenir un alguerès més. Senzillament, una persona de fora es pot convertir en alguerès parlant alguerès i integrant-se a la cultura algueresa.

3.      És compatible aquest procés d'integració dels immigrants amb criteris de caire racista o ètnic? Per què?

Evidentment que no. és alguerès tothom que desitja ser alguerès i s’integra a la cultura catalana, independentment de l’origen, tal com ho demostra la biografia d’Antoni Ciuffo. Els criteris racistes i ètnics són excloents i no integradors. La integració lingüística, en canvi, no és excloent: tot immigrant -si s’ho proposa i hi ha les condicions sociolingüístiques necessàries- pot arribar a integrar-se a la llengua del país que l’ha rebut -i, si ell no arriba a fer-ho totalment, és evident que els seus fills no tindran cap mena de problema per fer-ho.

4.      Busqueu en una enciclopèdia què va ser el Primer Congrés de la Llengua Catalana.

El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana se celebrà el 1906 a Barcelona, i fou celebrat per iniciativa del filòleg mallorquí Antoni M. Alcover. S’hi van inscriure al voltant de quatre mil congressistes de tots els Països Catalans. En el Congrés es proclamà la condició de llengua del català, encara no reconeguda per tothom. El treball realitzat durant el Congrés tingué una gran repercussió per a l’estudi posterior de la llengua i reforçà el renaixement lingüístic i literari dels Països Catalans.

  A partir dels anys 60 del segle XX, però, tot canvia. Ja des del temps de Mussolini, l'alguerès s'havia bandejat de l'escola, la qual cosa no canvià a la postguerra. El desenvolupament del turisme, la mobilitat de la població, les immigracions, les emigracions, l'allau dels mitjans de comunicació de massa en italià, el despoblament de la ciutat vella són alguns dels elements que fan iniciar el retrocés de la llengua.

  Moltes famílies van deixar de parlar el català als seus fills i usaven l'italià, la llengua de l'Estat, de l'escola, dels mitjans de comunicació, del turisme, dels nouvinguts. A l'hora d'analitzar aquest fenomen, no hem d'oblidar que l'abandonament de la llengua també s'ha produït, per motius semblants als de l’Alguer, en altres indrets dels Països Catalans: per exemple, cal recordar que a Barcelona, després de la guerra civil (1936-1939), bona part de la burgesia va passar a parlar en espanyol als seus fills.

  Aquest poema fet el febrer de 1991 per l'escriptor alguerès Antoni Canu i la seva biografia ens permetran entendre un xic millor el que ha passat a l'Alguer:

Vella Alguer 

El cel mira el tou cor atzur,

les muralles i les torres ferides.

 Vella ciutat,

plena de malenconia i de paraules  callades,

en les tues ruïnes

se fermi la mia veu.

S’obriran encara les ventanes tancades?

On és la tua llum antiga

i la llengua dels pares?

Aquí on són les reguines del temps,

ressoni el meu cant pels antics carrers,

on hi eren perfums de vida.

Glossari:

tou, tua, tue adj i pron Possessius que fan referència a la segona persona.

atzur adj i m Color del cel, blau.

fermar v Lligar alguna cosa a una altra.

ventana (cast) f Finestra.

reguina (sard) f Arrel.

              En aquest poema podem observar com el procés de degradació de la ciutat antiga ha significat també l'enfonsament de la llengua. Pensem que, de les 1850 famílies residents el 1960 a la ciutat vella, l'any 1970 només se n'hi comptaven 850.

            Antoni Canu és un autor nascut a Ocier (població sarda del nord de l’illa), que va arribar a l'Alguer a l'edat de 10 anys. En aquell moment, el català era la llengua principal del carrer. Si no parlaves alguerès, no podies jugar amb els altres nens, per tant, era imprescindible per viure a la ciutat. La figura de Canu (casat amb una algueresa i membre actiu d'entitats que lluiten per conservar la llengua) i la seva obra (en català), que no només ha estat reconeguda amb diversos premis a l'Alguer, sinó a nivell de l'Estat italià, és una demostració de com s'han integrat durant segles els sards que arribaven a la ciutat.

De tota manera, tot un seguit d'entitats culturals i polítiques alguereses van iniciar en els anys 70 un moviment de conscienciació i recuperació de la cultura catalana. D'aquestes entitats, les que actualment fan una tasca més important són l'Obra Cultural de l’Alguer, l’Escola de Alguerés Pasqual Scanu, l’Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Històric i Cultural de l’Alguer i Òmnium Cultural de l'Alguer, impulsora, conjuntament amb la Universitat de Sàsser, del Centre de Recursos Pedagògics "Maria Montessori", el qual és adreçat a professors, mestres, joves i adolescents per tal de recuperar el català com a llengua social.

Contesteu, després d’haver llegit i comentat la informació anterior, les preguntes següents:  

1.    Quina llengua competeix realment amb l’alguerès? El sard o l’italià? Per què?

  L’italià. És la llengua de l’Estat, dels mitjans de comunicació, de l’escola... De fet, el sard es troba, a la resta de l’illa de Sardenya, en una situació semblant a la del català de l’Alguer.

2.    Com es troba actualment el barri antic de l’Alguer? Quines repercussions ha tingut el seu estat en la situació de la llengua?

Ja no és, evidentment, la ciutat emmurallada que durant segles conservà la llengua catalana. Com ha passat a moltes altres ciutats, la població ha marxat del centre històric per anar a viure a barris residencials. Lingüísticament, ha significat que els catalanoparlants han deixat de viure en una zona molt determinada i que han anat a residir a zones on conviuen amb gent que no ha tingut les condicions necessàries per integrar-se en alguerès.

3.    Com és la situació de la llengua catalana a l’escola?

Tot esperant l’aplicació pràctica de les noves lleis (la sarda, de 1997; i la italiana, de 1999), fins al moment la situació ha estat força precària perquè encara no podia formar part del currículum. Només arribava, fora de l’horari lectiu, al 20-25% de l’alumnat (1996) i es tractava de la introducció de l’alguerès en jocs, cançons, contes, peces de teatre... Ara bé, mitjançant el Projecte Palomba -fruit d’un conveni entre Òmnium Cultural de l’Alguer i el Municipi de l’Alguer, amb el suport de l’associació del Principat de Catalunya Enllaç, secció del Cercle per a la defensa i la difusió de la llengua i la cultura catalanes-, el Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori està realitzant des del curs 1998-1999 un programa d’incorporació a l’escola del català de l’Alguer (de fet, l’Alguer havia pres la iniciativa a Sardenya en l’aplicació de la llei sarda de promoció i valorització de la cultura i de la llengua de Sardenya que entrà en vigor l’1 de gener de 1998). A més, la nova llei italiana permetrà que el català pugui esdevenir llengua d’ensenyament curricular -sempre que ho demanin els pares- a l’escola maternal, elemental i mitjana. També s’haurà d’introduir l’ensenyament de la cultural local de forma obligada en les matèries d’història, geografia, educació musical, artística i tècnica. Durant el curs 2001-2002 el Projecte Palomba arriba ja, aproximadament, al 65 % de les classes de l’Alguer.

4.    Els joves parlen català? Per què?

Majoritàriament no. Per la pressió de l’escola, dels mitjans de comunicació, del turisme, de la immigració... i pel que fet que molts pares van deixar de parlar-lo.

5.    Quin creus que és el futur del català en aquesta part dels Països Catalans?

Resposta oberta: en tot cas cal afirmar que complicat. És aconsellable que l’alumnat no solament es quedi amb la part negativa, sinó que en sàpiga descobrir la part positiva. Cal valorar la feina que s’està fent per conservar (o, potser, recuperar) la nostra llengua. Cal tenir en compte que la nova llei italiana permet que el català es pugi fer servir a l’administració pública (ús en els plens municipals, contractació de funcionari bilingüe italià-català, corregir els cognoms i els noms, fer declaracions davant del jutge de pau...). Malauradament la inestabilitat política de l’Alguer (al final de l’any 2001, en no rebre el suport de part dels regidors que formaven part de la coalició de govern, el síndic -alcalde- de la ciutat va haver de dimitir, i fou nomenat un gestor des de Roma) fa aturar -o relentir- molts dels projectes.

 

4. Característiques principals del català de l'Alguer

Les especials característiques històriques i geogràfiques de l'Alguer han fet possible l'existència d'un dialecte català molt específic. Malgrat tot, si bé en un principi entre un parlant de l'Alguer i un parlant de la resta de la comunitat lingüística pot haver-hi algunes dificultats de comprensió, és evident que les diferències no són prou importants per impedir una intercomprensió mútua. Moltes vegades, aquests problemes sorgeixen per les interferències que provoquen l'italià i el sard sobre l'alguerès i per les que provoca l'espanyol sobre el català (en el cas d'un parlant nord-català, hi hauríem d'afegir les interferències del francès). En aquest sentit, cal recordar que, a voltes, s'oblida que els algueresos (com també la majoria de nord-catalans) desconeixen l'espanyol, és a dir, són catalanoparlants que no entenen la llengua castellana. Com a exemple, llegiu i comenteu en veu alta el text següent:

                De debò no m’ho imaginava. La situació del català a Catalunya és encara lluny d’una plena normalització: són encara molts els casos que els lectors denunciaven a través de la Bústia, i en un cas jo també ho he comprovat. Fa uns mesos era de vacances a la vostra ciutat i vaig voler anar a l’IMAX del Port Vell. Vaig triar la projecció de la pel·lícula en català, perquè el castellà de debò no l’entenc, i amb gran sorpresa no vaig sentir ni una paraula en català. Vaig demanar explicacions i la senyoreta que havia fet la presentació en castellà, sense ni una paraula per excusar-se, em va dir en un català perfecte el que ja es podia llegir al fullet, o sigui que la direcció té la facultat de canviar el programa com vulgui, considerant que els catalans entenen també el castellà; així, resulta que l’ús del català és només una facultat! Entre persones, tothom té la llibertat d’expressar-se com vulgui, però aquí parlem d’entitats públiques.

                Només tres consideracions:

1) Saben que existeixen al món catalanoparlants que el castellà no l’entenen (jo en sóc un cas)?

2) Publicar un programa i no respectar-lo, no és una falta a la promesa contractual?

3) Segons diu el fullet, l’IMAX té suport del departament de Cultura de la Generalitat. Aquest departament, doncs, no hauria de vigilar que el català s’empri almenys en les ocasions en què resulta que s’ha d’emprar, sobretot si aquelles entitats en reben el suport?

Per acabar, demano: quina part de responsabilitat en tot això hi tenen els mateixos catalans, que no consideren prioritari l’objectiu d’una normalització lingüística?

                Cervai, Gianfranco (l’Alguer): L’Imax i el català. Diari Avui, 15 d’octubre de 1997.

Cal destacar, però, els esforços de l'Escola d'Alguerés Pasqual Scanu -que compta amb una llarga tradició-, de l'Obra Cultural de l'Alguer, de l'Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Històric i Cultural de l'Alguer, del CRP "Maria Montessori" i, des de 1994, del municipi de l'Alguer. Aquestes entitats han fet possible que molts algueresos coneguin molt millor l'alguerès i, de retruc, moltes de les formes lingüístiques més generals a la resta de la comunitat lingüística. En aquest sentit, cal destacar que algunes entitats fan classes de varietat estàndard de la llengua. Un estàndard que s'ha hagut  d'adaptar, lògicament, a la realitat algueresa. Finalment, i també com a factor de cohesió entre els Països Catalans, no s'han de menysprear els contactes que cada cop sovintegen més entre la gent de l'Alguer i la gent dels altres Països Catalans.

Una bona mostra de català estàndard de l'Alguer es pot trobar en les misses que cada diumenge es fan a l'Església de Sant Francesc. Una de les poques oportunitats que podíem tenir, fins ara, de sentir el català en un lloc públic, ja que des de fa algun temps no hi ha cap mitjà de comunicació oral que emeti en alguerès (l'any 1993 tancà Ràdio Sigma, en la qual es podien sentir programes en la nostra llengua).

Tot seguit us oferim un quadre amb les característiques principals de l'alguerès, tot i que cal tenir present que es tracta dels trets més usuals del parlar col·loquial i que, per tant, en un registre formal trobaríem moltes menys diferències.

 

                Font: Casellas, David. Junts en la diversitat. La Busca edicions. Barcelona, 1997.

 

5. Què veure-hi?

Molts algueresos conscients de la seva llengua han visitat com a mínim en una ocasió Barcelona (per cert, la majoria s'hostatgen a l'Hotel l'Alguer, que es troba molt a prop del camp del Barça). En aquest sentit, és de justícia que, com deia el síndic (l'alcalde) de l'Alguer Carles Secchi, els catalans de la resta dels Països Catalans visitem també com a mínim una vegada l'Alguer: el territori més peculiar de la nostra comunitat lingüística. Així, us oferim el comentari d'alguns llocs que s'haurien de visitar en una anada a l'Alguer, tot i que no oblidem altres llocs de Sardenya, una illa molt lligada al nostre passat:

·      La ciutat vella. Passejar per la ciutat antiga és retornar a la ciutat medieval, a la ciutat emmurallada que, durant segles, ha conservat la llengua catalana. Cal visitar la Catedral (on hi ha una capella dedicada a la mare de Déu de Montserrat i diverses obres d'art català del segle XVI), l'Església de Sant Francesc (en la qual cada diumenge, com hem dit, es fa missa en català, una de les poques ocasions en què podreu sentir en un àmbit públic i formal la nostra llengua), els bastions, les torres de la muralla, el port, el Palau d'Albis (on s'hostatjà Carles V) i, sobretot, passejar pels carrers i places de l'antiga Barsaruneta (forma algueresa de Barceloneta, nom amb el qual es coneixia l'Alguer a l'Edat Mitjana).

·       Cap de Caça i Coves de Neptú. El Cap de Caça és una extensa reserva natural, amb impressionants penya-segats, davant dels quals es troben diverses illetes, com la Foradada i la Plana. A l'extrem del Cap (s'hi pot arribar amb barca directament des de l'Alguer, o baixant el penya-segat per l'escala del Cabirol, amb 700 esglaons tallats a la roca), hi ha les famoses Coves de Neptú, que no tenen res a envejar a coves com les del Drac de Mallorca, o les Canaletes de Vilafranca del Conflent.

·       Necròpoli d'Anghelu Ruju. Una de les àrees arqueològiques més interessants de la Mediterrània occidental. El complex pot datar del 3000 aC.

·       Nurag de Palmavera. Els nurags són monuments prehistòrics, peculiars de l'illa de Sardenya (n'hi ha més de 700), semblants als talaiots de Menorca. El nurag de Palmavera és a 10 km. de l'Alguer i pot datar del 1100 aC., a més, és un dels més ben conservats de l'illa.

·       Platges i costes. Els amants del mar trobareu aigües claríssimes (hi ha quilòmetres i quilòmetres de costes sense urbanitzar).

Ja que som a Sardenya, seria imperdonable no aprofitar el viatge per conèixer una de les illes més grans de la Mediterrània i també una de les menys conegudes. A part de les platges i de les costes, us aconsellem:

·       Càller. Capital de Sardenya. Una de les places fortes dels catalans a l'illa. El català s'usà de forma oficial fins al segle XVII (de fet, l'últim parlament celebrat a Càller, el 1699, abans que l'illa passés a Àustria, fou en català). Encara hi ha un gran nombre de catalanismes vius en el sard col·loquial de la ciutat: per exemple, s'anomena Sa séu a la catedral (com la Seu d'Urgell o la seu de Palma de Mallorca). La ciutat té múltiples atractius turístics, ja que hi han passat diverses cultures: l'amfiteatre romà, la catedral (on és enterrat Martí el Jove, el fill de Martí l'Humà, la mort del qual va significar la desaparició de la dinastia autòctona catalana), l'ajuntament (reconstruït després de la 2a guerra mundial en estil gòtic català), la Torre de l'Elefant, el Bastió, el museu arqueològic, etc.

·       Sàsser. Capital del nord de l'illa (on és l'Alguer). És una de les ciutats en què els catalans van deixar més la seva petja. Encara avui en dia es conserven edificis -malauradament en no massa bon estat de conservació- fets pels catalans en l'època de l'ocupació. Segons ens explicaren, tot i que a Sàsser a hores d'ara ja ningú parla català, encara resta alguna família amb cognoms catalans (com també passa a altres zones de l'illa, com, per exemple, al Campidano). Cal visitar la Catedral, l'Església de Santa Maria de Betlem, la Font del "Rosello" i, sobretot, passejar pel barri antic i pel sempre animat mercat. Com a curiositat , cal fer esment que a Sàsser no es parlar sard, sinó que es parla sassarès, un dialecte toscà de l'italià.

·       Castellsard. Població situada al nord de l'illa, que en l'edat mitjana s'anomenà Castellaragó. La passejada pels seus carrers antics -drets com una mala cosa-, la visita a la seva impressionat fortalesa, amb unes espectaculars vistes, i l'anada a la famosa Roca de l'elefant converteixen Castellsard en un dels punts obligats del turisme a l'illa.

6. Un plat de la cuina de l'Alguer: Macarrons amb pomata fresca

   

Ingredients:      . 360 grames de macarrons

                        . 6 pomates complides                           (tomàquets madurs)

                        . alfàbrega

                        . formatge de ovella

                        . oli de oliva

                        . sal i pebre morisc

                          (pebre picant)

Preparació:      Esbullissem (bullim) les pomates, ne traiem la pell, les tallem a fitutxes (a trossets), hi posem l'alfàbrega tritada i l'oli d’oliva. Posem un pessic de sal i, facultatiu, un pebre vermell. Quan els macarrons són cuits al punt just ("al dente"), hi vessem la pomata i hi adjunim el formatge d’ovella.

Fidel Carboni: Calendari alguerés 1995